El cant de l'ànima trista resucita per uns instants... No m'agraden els ocells i sempre hi caic, un cop i un altre.... què serà? Tenen un no sé què m'atreuen, però a la vegada m'espanten. Misteris de la vida.
Doncs això, potser t'atrauen perquè t'espanten i t'espanten... no ho sé, mai m'han espantat els ocells (només els del Hitchcock i encara), però això de poder volar... ai xiqueta, això ha de ser fantàstic. La foto és maca perquè sí. Bon cap de setmana!
La por als ocells és una por que no és excessivament estranya. Hi ha molta gent que la té. Podria se r una metàfora de la llibertat que els dóna el vol, la llibertat també atreu, però també fa por de vegades, no?
Potser sí Carme, però hi ha ocells que viuen engabiats pobres... i aquests no en són gaire de lliures... com els humans, que vivim engabiats en una societat consumista i malgastadora...
A mi això em passa amb els gossos... i no és broma, eh?... Els grans (els petits no). Els trobo maquíssims, m'encanta la seva mirada, la trobo noble... M'emociona veure la seva fidelitat, com van tranquils al costat de l'amo... i no suporto pensar que algú els hi pugui fer mal o abandonar-los. Ara bé... Jo no. Res de res, no en vull cap jo... Tot això una mica de lluny :-))
Jo sóc més de dir mixons... i m'espanten molt, sobretot si passo per la vora seva i ells en aquell moment arrenquen a volar, ara, veure'ls en llibertat, als arbres o volant m'encanta.
Ois, quin gafarronet més preciós!
ResponEliminaI el pollastre a l'ast? :-) Els misteris de la vida, no els acabarem d'entendre mai, però si anem fent el que volem ja ens va bé.
ResponEliminaAquest sí que m'agrada! :-)
EliminaDoncs això, potser t'atrauen perquè t'espanten i t'espanten... no ho sé, mai m'han espantat els ocells (només els del Hitchcock i encara), però això de poder volar... ai xiqueta, això ha de ser fantàstic.
ResponEliminaLa foto és maca perquè sí. Bon cap de setmana!
És que de fet, si existís la reencarnació, m'agradaria ser un ocell (m'és igual quin), per volar! :-)
EliminaLa por als ocells és una por que no és excessivament estranya. Hi ha molta gent que la té. Podria se r una metàfora de la llibertat que els dóna el vol, la llibertat també atreu, però també fa por de vegades, no?
ResponEliminaPotser sí Carme, però hi ha ocells que viuen engabiats pobres... i aquests no en són gaire de lliures... com els humans, que vivim engabiats en una societat consumista i malgastadora...
EliminaA mi això em passa amb els gossos... i no és broma, eh?... Els grans (els petits no). Els trobo maquíssims, m'encanta la seva mirada, la trobo noble... M'emociona veure la seva fidelitat, com van tranquils al costat de l'amo... i no suporto pensar que algú els hi pugui fer mal o abandonar-los.
ResponEliminaAra bé... Jo no. Res de res, no en vull cap jo... Tot això una mica de lluny :-))
A mi si els gossos em borden (siguin grans o petits) em fan por tots! hehehe!
EliminaPotser et recorden alguna cosa que no vols recordar.
ResponEliminaPossiblement Maria, però no sé què és.... i potser no ho sabré mai!
EliminaA mi em passa amb els homes! Molt xula la foto, molt :)
ResponEliminaHehehe! No diguis això Silvia! Tens a l'home de la teva vida esperant-te en qualsevol indret! Ja veuràs!! :-)) mua!
EliminaT'espanten los aucells? No dona no! Si els moixons són preciosos, i més quan refilen i refilen!
ResponEliminaJo sóc més de dir mixons... i m'espanten molt, sobretot si passo per la vora seva i ells en aquell moment arrenquen a volar, ara, veure'ls en llibertat, als arbres o volant m'encanta.
Elimina