De res serveix tancar-nos amb cadena i candau, si a través d'una finestra (o dos) deixem entreveure el nostre interior...
Potser és el moment d'obrir-nos, de trencar les cadenes, deixar de pensar en "el què diran", ser un mateix i obrir el cor. Perquè si ens mostrem tal com som i seguim allò que el cor ens diu, amb bona fe i bondat... res pot anar malament.
Podem mirar al sostre i veurem que no tot és bonic, llis, pla.... hi ha vegades que els sostres es desmoronen, s'esquerden, cauen... però amb el temps els reconstruim, els intentem arreglar i potser per això poden arribar a tenir més encant que el primer dia.
Fent via trepitjaré les pors, suportaré el meu pes i poc a poc m'aniré agafant amb força a la vida. I un cop a dalt miraré cap enrere per veure tot el que he deixat... i vull que m'hi acompanyi un somriure; de superació, de felicitat.... de valentia.
El cant de l'ànima trista resucita per uns instants... No m'agraden els ocells i sempre hi caic, un cop i un altre.... què serà? Tenen un no sé què m'atreuen, però a la vegada m'espanten. Misteris de la vida.
Aparquem per uns instants l'impuls de la vida per recordar allò que tan poc ens agrada. Som conscients del mal que ens fa, però ens entestem a recordar-ho, com si la continuació del nostre camí sol depengués d'allò.