dijous, 1 de novembre de 2012

Poc a poc


Avanço poc a poc
mentre aprenc a marxes forçades

El reflex de l'ànima és desdibuixa
igual que la meva realitat creada.

Avanço poc a poc,
però no deixo de créixer.

8 comentaris:

  1. La fotografia i el text avancen al mateix temps, fantàstic!! Avançar a poc a poc i créixer al ritme dels nostres passos. Quin gran poema, Alba. Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. és important no voler còrrer massa, com més a poc a poc més assaborim el pas del temps!
      Gràcies Sílvia! Muuak!

      Elimina
  2. Ei, m'encanta aquest cargol, no saps si és real o si està en la realitat del somni (creat), sigui com sigui, a poquet a poquet...

    ResponElimina
    Respostes
    1. qui sap? ;) hem d'anar avançant... com allò que diuen de "sin prisa pero sin pausa". Ptonets!

      Elimina
  3. Quin pensament i quina reflexió més maca... poc apoc i bona lletra! aprenent sempre, que això d'aprendre no s'acaba mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'aprenentatge ha de formar part de les nostres vides, sinó malament rai! Una abraçada Carme!

      Elimina